Durant el segle XVII el turó on hi ha el Salvament va servir com a cementiri d’apestats?
S’hi enterraren les nombroses víctimes del brot de pesta que assolà Sant Feliu de Guíxols a partir de 1652
La pesta fou una malaltia infecciosa recurrent a Europa fins als inicis del segle XVIII. La seva propagació entre la població causava estralls per la pèrdua de vides i la destrucció de famílies, però també per la paralització de l’activitat econòmica local, fins al punt que podia desembocar en una crisi de subsistència col·lectiva. Catalunya patí un virulent brot de pesta entre els anys 1650 i 1654, coincidint amb els darrers episodis de la Guerra dels Segadors. Segons les dades recollides per l’historiador Lluís Esteva, a Sant Feliu de Guíxols hi hagué una primera onada de contagi del 25 d’octubre de 1652 al 26 de febrer de 1653 que causà 141 morts. Esteva identifica un rebrot de l’epidèmia entre l’1 de juny i el 30 de juliol de 1653 que provocà 81 noves defuncions, essent-ne la dada més macabra l’enterrament de fins a 15 persones en un sol dia. En aquella època no hi havia la mentalitat ni els coneixements mèdics suficients per entendre el perquè de la malaltia i només la prevenció i l’anticipació podien impedir que el contagi s’estengués entre la població. Per això, les mesures aplicades per les autoritats guixolenques consistien bàsicament en barrar les principals vies d’accés a la vila, que aleshores encara era emmurallada, i en controlar-ne els moviments d’entrada de persones i mercaderies per terra i per mar.
La facilitat de contagi de la pesta també obligava a ser extremadament curós amb el confinament dels malalts i en l’enterrament dels cadàvers infectats, que calia manipular amb precaució. L’any 1652, la corporació municipal expropià a Francesc Jordà, hostaler de la vila, uns terrenys que tenia al promontori dels Guíxols amb la finalitat de destinar-los a cementiri d’apestats. En aquella època l’indret, en el qual actualment s’hi aixeca la caseta de Salvament de Nàufrags, es trobava apartat del nucli habitat. L’espai destinat a les inhumacions fou santificat com a cementiri i l’any 1656 s’hi aixecà una gran creu de pedra com a recordatori. Lluís Esteva documentà que el 1673 encara tenia usos funeraris. De fet, durant les excavacions arqueològiques que ell mateix va fer a la zona el 1952 encara s’hi va descobrir, excavada a la roca, la part inferior de diverses d’aquestes sepultures.
Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Autoria desconeguda
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols
Per saber-ne més: revista cultural L'Arjau