La seva fesomia és el resultat d’un pla d’estabilització i regeneració de la badia desenvolupat durant les dècades de 1960 i 1970 per frenar l’acció dels temporals
La construcció del port comercial entre 1904 i 1920 provocà l’alteració dels corrents marins que arribaven a la badia, amb un major efecte dels temporals i la lenta desaparició del sorral de la platja. Aviat es construí un primer dic de pedres per fer-hi front i, més tard, s’aixecà un mur de contenció que hauria de protegir també el passeig; aquest mur fou el que donà lloc a partir de 1945 a la característica barana de mar que té Sant Feliu, obra de l’arquitecte Joan Bordàs. El 1952 es reforçà l’obra abocant tones de pedra al tram del sorral comprès entre l’edifici de l’ajuntament i la Rambla. Però calgué esperar fins l’any 1963 perquè la corporació municipal, amb la participació del Ministeri d’Obres Públiques, aprovés un ambiciós projecte que pretenia frenar definitivament l’embat de les onades i, també, recuperar per a la ciutat i per als turistes l’extensa platja que hi havia hagut fins a començaments del segle XX.
El pla contemplava la construcció de dos espigons de pedra a banda i banda de la badia que s’unirien mitjançant una escullera submergida al mar, alhora que es farciria de sorra una àmplia franja entre els espigons. La tramitació fou lenta i complexa, i fins l’any 1968 no es va poder construir el primer dels espigons de pedra, al racó de Garbí que toca al sector de Rius i Calvet. Després d’uns anys aturat, el projecte es va reprendre el 1974. Les obres previstes una dècada abans es completaren finalment entre 1975 i 1977 amb la construcció del segon espigó a llevant i del cinturó de pedra submarí, així com amb la creació d’una nova platja a partir de la sorra extreta durant les obres de construcció del Club Nàutic del sector de Riuet, a Platja d’Aro. Els treballs també inclogueren el desviament de la desembocadura de la riera del Monestir. Amb la creació de la barrera submergida que connectava els dos espigons, les aigües de la badia guixolenca van deixar d’emmirallar-se en un fons de sorra, i des d’aleshores la platja de Sant Feliu és de roques marines. El cert, però, és que fins al moment aquestes obres colossals han resultat molt eficients, encara que de tant en tant calgui regenerar una part de la sorra. Per contra, amb els anys la barana de mar del passeig ja no resta alçada uns quants metres de la platja, tal com la projectà Bordàs, i les seves balconades, lluny de quedar suspeses en l’aire han estat engolides pràcticament fins al mateix nivell del sorral on els banyistes estenen les tovalloles.
Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Joan Canadell Mas
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols