La seva fesomia és el resultat d’un pla d’estabilització i regeneració de la badia desenvolupat durant les dècades de 1960 i 1970 per frenar l’acció dels temporals

La construcció del port comercial entre 1904 i 1920 provocà l’alteració dels corrents marins que arribaven a la badia, amb un major efecte dels temporals i la lenta desaparició del sorral de la platja. Aviat es construí un primer dic de pedres per fer-hi front i, més tard, s’aixecà un mur de contenció que hauria de protegir també el passeig; aquest mur fou el que donà lloc a partir de 1945 a la característica barana de mar que té Sant Feliu, obra de l’arquitecte Joan Bordàs. El 1952 es reforçà l’obra abocant tones de pedra al tram del sorral comprès entre l’edifici de l’ajuntament i la Rambla. Però calgué esperar fins l’any 1963 perquè la corporació municipal, amb la participació del Ministeri d’Obres Públiques, aprovés un ambiciós projecte que pretenia frenar definitivament l’embat de les onades i, també, recuperar per a la ciutat i per als turistes l’extensa platja que hi havia hagut fins a començaments del segle XX.

El pla contemplava la construcció de dos espigons de pedra a banda i banda de la badia que s’unirien mitjançant una escullera submergida al mar, alhora que es farciria de sorra una àmplia franja entre els espigons. La tramitació fou lenta i complexa, i fins l’any 1968 no es va poder construir el primer dels espigons de pedra, al racó de Garbí que toca al sector de Rius i Calvet. Després d’uns anys aturat, el projecte es va reprendre el 1974. Les obres previstes una dècada abans es completaren finalment entre 1975 i 1977 amb la construcció del segon espigó a llevant i del cinturó de pedra submarí, així com amb la creació d’una nova platja a partir de la sorra extreta durant les obres de construcció del Club Nàutic del sector de Riuet, a Platja d’Aro. Els treballs també inclogueren el desviament de la desembocadura de la riera del Monestir. Amb la creació de la barrera submergida que connectava els dos espigons, les aigües de la badia guixolenca van deixar d’emmirallar-se en un fons de sorra, i des d’aleshores la platja de Sant Feliu és de roques marines. El cert, però, és que fins al moment aquestes obres colossals han resultat molt eficients, encara que de tant en tant calgui regenerar una part de la sorra. Per contra, amb els anys la barana de mar del passeig ja no resta alçada uns quants metres de la platja, tal com la projectà Bordàs, i les seves balconades, lluny de quedar suspeses en l’aire han estat engolides pràcticament fins al mateix nivell del sorral on els banyistes estenen les tovalloles.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Joan Canadell Mas
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

La història comença a mitjan segle XVIII. En aquells anys Espanya estava en guerra amb el Regne Unit, una potència naval que ocupava l’illa de Menorca, una excel·lent plataforma des d’on llançar tota mena d’atacs

En aquest context la vila de Sant Feliu, que no disposava de mitjans per defensar-se, va patir l’any 1747 el bombardeig del Colchester, àlies Bou negre. Aquest vaixell de guerra anglès va ocasionar una gran quantitat de danys als habitatges i a les embarcacions. Aquesta desfeta, i la convicció de què s’hauria pogut evitar si Sant Feliu hagués comptat amb mitjans de defensa, va moure al consistori a sol·licitar la instal·lació d’una bateria de canons en algun indret de la badia.

El 12 de novembre de 1751 un document ens informa de l’artilleria i altres subministraments que es feien entrega al regidor Joaquim Remos, nomenat pel batlle Joan Salamó com a guarda del magatzem de la bateria traslladada a la vila de Sant Feliu per a defensa del seu port. Els subministraments estaven formats per tres canons de ferro de 16 lliures, tres curenyes de plaça, tres jocs complets d’estris, dotze falques de punteria, etc. Quant a les municions, estaven formades per dos tipus ben diferenciats: 300 bales rases de 16 lliures i 12 cartutxos de llauna amb metralla. El proveïment es completava amb 3 arroves de cuerdamecha i 30 quintars castellans de pólvora. La bateria es situà a l’esperó dels Guíxols per un clar motiu tàctic. El penyal proporciona un punt elevat des d’on obrir foc sobre qualsevol embarcació que intenti arribar a Sant Feliu, sigui a la platja de Calassanç o al port natural del racó de Llevant. La dotació de llaunes de metralla ens indiquen la intenció de considerar la bateria de Sant Feliu com un punt fortificat que ha de ser dotat amb elements específics per un combat a curta distància. Així, la bateria havia de ser capaç de rebutjar tant un intent de desembarcament com un atac directe a les seves peces. Els tres canons de ferro de 16 lliures eren peces molt adients per aquesta feina. Podien tenir un abast en elevació màxima d’uns 2.000 metres, però normalment disparaven entre els 800 i els 1.000 metres. Això els permetia cobrir tota l’amplada de la badia guixolenca amb un bon arc de tir en la seva part frontal. Amb els trets de metralla l’abast disminuïa notablement situant-se entre els 400 i els 600 metres. La bateria va entrar en acció en moltes ocasions i es va mantenir activa fins a l’any 1808.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Es tracta d’una figura de fusta que tindria més de 100 anys i que està integrada a la porta d’entrada d’una casa

Temps enrere vam parlar de l’existència durant molts anys d’una escultura d’un drac fantàstic de fusta al carrer Major. Avui ens referirem a un altre animal que atemoreix molta gent i també és de fusta, però que encara habita al seu emplaçament original: una serp que vigila la porta d’entrada de l’edifici número 3 del carrer Hospital.

La casa de la serp va ser construïda el 1903 per Benet Albertí Bosch (1867-1942) delineant de professió i director de l’Escola d’Arts i Oficis. En els plànols originals de la façana, projectada pel mestre d’obres local Pere Pascual, no hi ha dibuixada la porta de fusta. Per tant, no podem confirmar que la serp data de la mateixa època que l’edifici, tot i que per les característiques de la porta ens inclinem a pensar que sí. La porta mateixa ja és de per si ben curiosa per l’alçada desproporcionada, fins al punt que un gegant la podria creuar sense donar-se un cop de cap amb la llinda. Més misteriós resulta saber per què el Sr. Albertí hi va voler incloure l’animal. Potser amb la finalitat simbòlica de protegir els habitants del seu domicili? Pel significat moral que el cristianisme atribueix a aquest rèptil? O senzillament la serp complia una funció estètica?

D’animals decoratius en portes no en tenim gaire més exemples entre les cases guixolenques, si bé n’hi ha alguns casos interessants com una mena de llangardaix en un pany metàl·lic del carrer Santa Teresa, un cap de cigne al carrer Santa Magdalena, una espècie de peix amfibi a la plaça del Monestir o fins i tot una altre cap, aquesta vegada d’un cavall, al carrer Miquel Boera. Ben al contrari, es conserven nombroses cases antigues amb el vell picaporta en forma de mà  que complia la funció dels actuals timbres elèctrics. Intentar localitzar aquest repertori de bèsties i mans pels carrers de Sant Feliu podria ser motiu d’una gimcana ben entretinguda... De picaportes en forma de mà en podeu veure, per exemple, al carrer Santa Magdalena abans esmentat o al carrer Àngel Guimerà. Són mans femenines, generalment amb un anell. Posats a escollir, si cal trucar a la porta millor fer-ho acompanyat del tacte d’una mà delicada que no arriscant-se a la mossegada d’una serp.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Salvador Estibalca
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

En coneixem les dades per diverses fonts, però potser una de les més rellevants és el diari personal del guixolenc Lluís Llor i Sabat, conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu

Lluís Llor va ser administrador de finques, cònsol honorari de Colòmbia a Sant Feliu de Guíxols de 1916 a 1928, home de negocis, propietari de finques rústiques i secretari de diverses entitats i associacions de Sant Feliu com la Unión comercial, el gremi de flequers o l’associació de dones La Unión. La participació de Lluís Llor en la vida social de Sant Feliu el portà el 1907 a ser nomenat tresorer del Nou Casino La Constància i, el 1912, a la presidència d’aquesta entitat. Cal destacar la seva relació amb la Unión Comercial, començada el 1914, de la que seria nomenat secretari el 1922, i delegat davant el consell directiu de la Confederació Gremial de Catalunya l’any 1936. Durant la guerra civil Lluís Llor va romandre a Sant Feliu exercint d’administrador de finques i escrivint un diari personal on reflecteix el dia a dia d’una societat en guerra. Acabat el conflicte, Lluís Llor continuà amb la seva feina  d’administrador de finques i gestionant el patrimoni familiar.

El diari escrit durant la Guerra Civil Espanyola és un testimoni de primera mà tant dels fets bèl·lics que afectaren la ciutat com del patiment de la població per les incerteses de la guerra i la fam que, a poc a poc s’anava estenent per la rereguarda. Dins el diari trobem tot un seguit de referències a l’encariment i la manca progressiva de productes bàsics d’alimentació.

Seguidament transcrivim quatre d’anotacions de les prop de cinquanta que conté el manuscrit sobre aquest tema.

7 mayo de 1937 – No hay pan ni arroz, nuevos aumentos de precio en la venta de carnes. No hay jabón. La carne de oca se vende a 4 pesetas el tercio y los guisantes a 50 centimos la libra

17 julio 1938 – Ante la carencia de todos los principales articulos de comer, pues en las tiendas ni cooperativas no hay ninguno, se cotizan entre los particulares los huevos de 20 a 35 pt docena. Arroz de 20 a 40 pt kilo e igual granos.

6 febrero 1938 – Continuamos sin granos, bacalao, purés, conservas, etc. Se acentúa el malestar general por falta de subsistencias y menudean los robos en campos y poblado. Por falta de alimentacion han fallecido varias personas.

12 diciembre 1938 (...) Mueren bastantes personas de hambre.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

L’objectiu d’aquestes mútues era protegir les seves associades proporcionant una paga per poder sobreviure en cas d’operacions o malalties i cobrint les despeses de defunció

Un exemple d'aquestes societats era l'Associació de socors mutus entre dones "La Union" fundada l'any 1907 i que s'autodefinia com una mutualitat obrera de dones, apartada de tot ideal polític o religiós, amb la finalitat de donar socors econòmic a les seves associades en els casos de malaltia o mort. La direcció i administració de la societat anaven a càrrec d'una junta directiva formada per presidenta, vicepresidenta, secretària, subsecretària, tresorera, comptadora i cinc vocals, càrrecs ocupats tots ells per dones. També existia la figura de les visitadores, tasca portada a terme per totes les associades de manera rotatòria i gratuïta. Les visitadores depenien directament de la presidenta i havien d'anar a veure les malaltes el segon dia de baixa, posant en coneixement de la junta el seu estat i si havien observat alguna infracció. Per poder assegurar que totes les malaltes fossin visitades, cada quinze dies s'anomenaven dues visitadores que havien d'exercir les seves funcions cada dos dies alternativament.

Aquesta germandat de dones acceptava a totes les aspirants, sempre que portessin un mínim de sis mesos de residència a Sant Feliu, tinguessin entre quinze i quaranta-cinc anys, acreditessin bona salut mitjançant un certificat mèdic, demostressin bona conducta moral i no haguessin estat expulsades d'una altra associació per manca de pagament de les quotes.

No era aquesta l'única germandat de socors de dones de Sant Feliu. A principi del segle xx també existia la Guixolense que l'any 1918, i per desavinences internes, patiria l'escissió d'un grup de sòcies que fundarien una nova mútua anomenada Nova Guixolense.

Desconeixem el final d'aquestes germandats, tot i que en els darrers documents disponibles, tots de l'any 1939, es fa evident els problemes econòmics de l’associació. Diversos estudis assenyalen que aquestes mútues, molt populars a Catalunya la primera meitat del segle xx, anirien desapareixent entre els anys quaranta i seixanta, víctimes tant de les convulsions socials i econòmiques de la postguerra com del posterior creixement i implantació de la cobertura social per part de l'estat.

Text: Josep Auladell / Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Es tractaven dels locals, als carrers de la Rutlla i de santa Llúcia, regentats per la Cooperativa de Consum Santos Boada, fundada el 1908, amb el nom de Cooperativa Obrera del Ateneo Social

L’èxit econòmic i social acompanyà la cooperativa des del principi i, el 1912, arribà a tenir 1.049 socis. El 14 de gener de 1932 l’organització s’autodefinia com una cooperativa distributiva o de consum de caràcter popular.

Per la seva banda, el 25 de juny de 1898 es constituí la Societat Cooperativa de Consum i Mútua de Crèdit la Guixolense. Aquesta cooperativa llogaria, l’any 1899, els baixos de la casa número 27 del carrer de la Rutlla, on construïren un forn de pa. L’estiu de 1908 el local era transformat interiorment, habilitant uns espais de botiga, i construint un cobert a l’exterior. El 1926 la Guixolense disposava ja d’un fons social de 40.000 pessetes, això els va permetre la compra de l’edifici del carrer Rutlla, 27. La bona marxa econòmica els va permetre comprar, l’any 1929, el número 25 del carrer de la Rutlla (la casa del costat) i, el 1936, una sucursal al carrer de Santa Llúcia, 3. En aquests locals els membres de la cooperativa trobaven queviures de totes classes, des de vins i licors fins a pa, embotits, conserves, galetes, etc., a uns preus més assequibles que els de la resta de botigues.

Al principi de la Guerra Civil Espanyola el Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Feliu procedí a la confiscació de la cooperativa de l’ateneu social per tal d’assumir la seva direcció. El comitè entregà els seus béns a la cooperativa la Guixolense, amb la qual restà fusionada. Acabada la guerra amb el triomf de les forces sollevades, l’antiga junta de la cooperativa de l’ateneu social va fer diverses gestions per recuperar tot l’expropiat el 1936. El 28 de març de 1939 tingué lloc una assemblea general extraordinària on s’informà els socis de les gestions i es va llegir un nou reglament de la Cooperativa Obrera Rdo. Santos Boada. La cooperativa, per tant, canvià de nom en homenatge al seu fundador mort per la repressió republicana durant la Guerra Civil.

En la reunió general extraordinària de la cooperativa del dia 1 de juny de 1939 s’exposà la proposta del delegat de la Central Nacional Sindical que posava sobre la taula una fusió de la Guixolense amb la Santos Boada. S’acceptà la proposta i es va tirar endavant el procés de fusió, naixent la Cooperativa de Consumo Rdo. Santos Boada.

La cooperativa va sobreviure a la dictadura, a la transició i a diverses crisis, fins a arribar als anys noranta del passat segle XX quan una conjunció de dificultats econòmiques, deutes i despreocupació dels socis va precipitar la seva desaparició.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Félix Romaní Carol

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Des del seu inici l’assemblea local de la Creu Roja estava constituïda bàsicament per membres masculins que ocupaven des dels càrrecs directius fins al darrer lloc de portalliteres. Això canviaria amb l’arribada de la Guerra Civil Espanyola

Una estadística del  mes de novembre de 1936, ens informa de la composició del personal de l’ambulància de Sant Feliu, formada per 3 oficials, 3 sotsoficials i 21 portalliteres. Mentre que, com a personal facultatiu, constaven 3 metges i 3 practicants, òbviament tots homes. Les necessitats assistencials derivades de la situació provocada per la Guerra Civil Espanyola varen promoure un canvi substancial en aquesta composició. Així, el mes de març de 1937 s’informava al públic que, com a conseqüència d’una ordre de la superioritat, es procediria a realitzar un curs per obtenir el títol d’infermera impartit pel doctor Robert Viladesau i el practicant Josep M. Alvarez. La durada del curs seria de dos mesos i anava adreçat a dones de 18 a 35 anys. La intenció era crear un cos d’infermeres amb els coneixements necessaris, tant teòrics com pràctics, perquè poguessin donar suport al personal facultatiu tot ocupant-se dels malalts i ferits que es produïssin. El curs s’inicià el 15 de març amb 57 dones inscrites, d’aquestes només 34 es presentarien als exàmens teòrics, resultant aprovades 27 aspirants que obtingueren 6 excel·lents, 10 notables i 11 aprovats. Les pràctiques es realitzaren durant el mes d’agost de 1937 a l’Hospital provincial de Girona. Les 27 noves infermeres tenien procedències laborals força diferenciades, així hi trobem: 6 modistes, 2 serventes, 1 estudiant, 6 jornaleres (possiblement treballadores a fàbriques de suro), 10 dedicades a les feines de la llar i 2 casos en els quals no consta una ocupació. L’excel·lència en la feina d’aquelles dones les portaria a treballar, en alguns casos, en altres institucions sanitàries, com Maria Funosas i Maria Blanch que entrarien a l’Hospital Municipal de Sant Feliu. Mentre que d’altres arribarien a treballar en hospitals militars com Maria Rourich, Paquita Bardalet i Anna Júlia a l’Hospital Militar número 2 de Caldes de Malavella o Pilar Farigola a l’Hospital Militar de Banyoles.

La necessitat d’atendre amb rapidesa als ferits produïts pels bombardejos aeris i navals de la població va portar a la Creu Roja a establir llocs de socors a la ciutat. El personal de cada lloc estava compost per 1 cap, 4 portalliteres i 3 infermeres. En el moment de l’alarma de bombardeig, tots havien de personar-se el més ràpid  possible en el lloc de socors assignat, posar-se a les ordres del cap i esperar fins al final de l’alarma. Cal recalcar la valentia de les infermeres, i els altres voluntaris, al romandre en edificis gairebé sense protecció mentre la resta de la població es dirigia als refugis.

Text: Josep Auladell / Imatge: Autoria desconeguda 

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Per saber-ne més: revista cultural L'Arjau 

S’hi enterraren les nombroses víctimes del brot de pesta que assolà Sant Feliu de Guíxols a partir de 1652

La pesta fou una malaltia infecciosa recurrent a Europa fins als inicis del segle XVIII. La seva propagació entre la població causava estralls per la pèrdua de vides i la destrucció de famílies, però també per la paralització de l’activitat econòmica local, fins al punt que podia desembocar en una crisi de subsistència col·lectiva. Catalunya patí un virulent brot de pesta entre els anys 1650 i 1654, coincidint amb els darrers episodis de la Guerra dels Segadors. Segons les dades recollides per l’historiador Lluís Esteva, a Sant Feliu de Guíxols hi hagué una primera onada de contagi del 25 d’octubre de 1652 al 26 de febrer de 1653 que causà 141 morts. Esteva identifica un rebrot de l’epidèmia entre l’1 de juny i el 30 de juliol de 1653 que provocà 81 noves defuncions, essent-ne la dada més macabra l’enterrament de fins a 15 persones en un sol dia. En aquella època no hi havia la mentalitat ni els coneixements mèdics suficients per entendre el perquè de la malaltia i només la prevenció i l’anticipació podien impedir que el contagi s’estengués entre la població. Per això, les mesures aplicades per les autoritats guixolenques consistien bàsicament en barrar les principals vies d’accés a la vila, que aleshores encara era emmurallada, i en controlar-ne els moviments d’entrada de persones i mercaderies per terra i per mar.

La facilitat de contagi de la pesta també obligava a ser extremadament curós amb el confinament dels malalts i en l’enterrament dels cadàvers infectats, que calia manipular amb precaució. L’any 1652, la corporació municipal expropià a Francesc Jordà, hostaler de la vila, uns terrenys que tenia al promontori dels Guíxols amb la finalitat de destinar-los a cementiri d’apestats. En aquella època l’indret, en el qual actualment s’hi aixeca la caseta de Salvament de Nàufrags, es trobava apartat del nucli habitat. L’espai destinat a les inhumacions fou santificat com a cementiri i l’any 1656 s’hi aixecà una gran creu de pedra com a recordatori. Lluís Esteva documentà que el 1673 encara tenia usos funeraris. De fet, durant les excavacions arqueològiques que ell mateix va fer a la zona el 1952 encara s’hi va descobrir, excavada a la roca, la part inferior de diverses d’aquestes sepultures.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Autoria desconeguda
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Per saber-ne més: revista cultural L'Arjau

Està dibuixat a la coberta en pergamí d’un llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament de 1628 a 1638 que es conserva a l’Arxiu Municipal

L’escut heràldic de Sant Feliu té com a funció la representació simbòlica del municipi i apareix documentat des de l’edat mitjana, tal com va estudiar l’historiador Lluís Esteva. Els seus elements identificadors són els pals, una creu o creus i les faixes de vairs d’ondes; en algunes èpoques s’hi van incorporar erròniament altres referències, com una roda de molí i una palma en al·lusió al martiri del patró de la localitat, Sant Feliu l’Africà. La particularitat de l’escut que veiem aquí es troba en la combinació dels colors blau i grana (incloent-hi en una part un tènue blau tirant a verd). El vermell sempre ha estat incorporat a l’escut guixolenc, a les barres o a les creus. Però, i el blau? Què hi fa aquest color si mai ha format part de la cromia de l’escut d’armes municipal? És una llicència artística del seu autor? Un error involuntari? Una al·lusió al blau del mar mediterrani que banya Sant Feliu i que tanta petja ha deixat en la nostra història?

Avui dia, la combinació de barres blaugranes de seguida ens porta a pensar en el Barça. Les referències a aquest club de futbol, fundat el 1899, són constants en la nostra societat. En realitat, el futbol en general inunda de notícies els mitjans de comunicació, les xarxes socials.... Fins i tot molts futbolistes són idolatrats per masses de seguidors i han esdevingut estrelles mediàtiques com els actors o els músics. El futbol, sens dubte l’esport més popular dels nostres temps, va néixer formalment tal com l’entenem avui dia el 1863 a Anglaterra. Però el Barça no és l’únic equip de futbol que llueix la samarreta blaugrana... Aquests colors també són representatius d’altres conjunts esportius. Per exemple, sense haver d’anar gaire lluny, per l’Ateneu Deportiu Guíxols, el Guíxols, el club de futbol degà a Sant Feliu que va ser fundat el 1914.

Qui sap, doncs, si fent un exercici d’història-ficció i amb molta imaginació, al Sant Feliu del segle XVII ja hi havia passió barcelonista pel futbol. O bé, seguint amb aquesta manca de rigor històric, potser van ser els guixolencs de fa gairebé 400 anys els verdaders inventors d’aquest esport? 

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Autoria desconeguda
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

El 6 de febrer de 1937 unes 100.000 persones iniciaren una fugida de Màlaga per carretera cap a Almeria, després de l’ofensiva sobre la ciutat de les tropes franquistes Aquestes columnes de refugiats serien durament bombardejades. Els supervivents de la fugida varen ser portats fora de la zona de guerra

El Ciudad de Barcelona atracat al port de Sant Feliu

Una part d’aquests refugiats arribaria el dia 16 de febrer de 1937 a Sant Feliu de Guíxols a bord del Ciudad de Barcelona un vaixell de càrrega i passatgers, construït a Itàlia el 1929. El vaixell, nacionalitzat pel govern de la República en l’esclatar la Guerra Civil, prendria part en diversos episodis del conflicte fins que, el mes de maig de 1937, seria enfonsat per un submarí sollevat davant la costa de Malgrat de Mar. Abans del seu final, el vaixell participaria en el transport de refugiats de Màlaga cap a Catalunya. Així, el Ciudad de Barcelona transportà a Sant Feliu uns 4.000 refugiats d’aquella zona. Aquestes persones, tot i desembarcar a la nostra ciutat, havien de ser distribuïdes per diverses localitats de tot Catalunya, però una bona part quedaria a Sant Feliu.

El mateix dia de l’arribada, a la nit, els membres de la Creu Roja local hagueren de començar a atendre els refugiats. Es realitzaren quatre cures, hem de suposar que es tractaven de les més urgents i que no podien esperar: José Pérez Moreno de disset anys, natural de Marbella amb ferida de metralla al braç esquerre. Antonia Muñoz García, de vint-i-vuit anys, amb ferides de metralla a la cuixa i a l’espatlla esquerra, José Cabello Cubero, de cinquanta-nou anys d’Arclidone (suposem que es refereix al municipi malagueny d’Archidona) ferida de metralla, de poca profunditat a la columna vertebral. En tots tres casos la metralla encara estava allotjada a les ferides. El quart pacient va ser Juan García Gámez, amb una ferida infectada al peu esquerre.

L’endemà foren efectuades trenta-cinc cures, que no es detallen en la documentació donada la urgència dels serveis. A la tarda del mateix dimecres i el dijous al matí es realitzen les cures i atencions menys urgents. S’atenen fins a cinquanta-nou persones bàsicament de contusions en diverses parts del cos, inflamacions i llagues en peus i cames, així com altres afeccions més lleus.

El dia 19 es formà un tren sanitari especial per evacuar els refugiats que en principi havien estat hospitalitzats a Sant Feliu cap a l’Hospital Provincial de Girona. L’assistència als malalts, tant pel trasllat al tren com durant el viatge, va anar a càrrec de la Creu Roja. La resta de refugiats que no varen ser traslladats s’instal·larien a l’Hotel de la Platja de Sant Pol. Per donar assistència sanitària a aquestes persones l’assemblea de Sant Feliu crea la Clínica s’Agaró, on destinaren a les infermeres Mercè Girbau i Anna Estrada.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Vicenç Gandol Jordà

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Durant la Guerra Civil Espanyola va produir-se, per motius diversos, una manca de moneda fraccionaria pocs mesos després de començar el conflicte. Molts consells municipals emeteren moneda pròpia per pal·liar la situació 

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola va tenir com a efecte immediat la desaparició de la moneda metàl·lica fraccionaria de la circulació. La recollida per part de les autoritats de l’or I de les monedes de plata, i el seu canvi per paper moneda, va portar a la desconfiança dels particulars i a la determinació d’atresorar les monedes i mantenir-les fora dels bancs on podien ser confiscades. Aquesta moneda amagada trobava la seva sortida a través del mercat negre on es podien trobar alguns aliments o productes si es disposava de duros de plata. Els bitllets emesos per la República no despertaven cap confiança, i això acabà per afectar a les monedes de coure de valors petits, que també començaren a desaparèixer.

La Generalitat de Catalunya va permetre que els municipis juguessin un paper en la nova situació monetària en reformar la Llei Municipal Catalana de 9 d’octubre de 1936, donant autonomia als ajuntaments per organitzar l’economia local. Així, una gran majoria de municipis varen començar a emetre paper moneda amb alguns valors menuts com els de cinc, deu, vint-i-cinc i cinquanta cèntims o d’una pesseta. A Sant Feliu el Consell Municipal acordà, el mes de febrer de 1937, l’emissió de paper moneda local d’una pesseta per la quantitat de cinquanta mil. El mes de juliol del mateix any s’acordà emetre també de cinquanta cèntims, en aquest cas per un valor total de vint-i-cinc mil pessetes, és a dir, una impressió de cinquanta mil bitllets.

El disseny del paper moneda de Sant Feliu va ser encarregat a l’arquitecte municipal Joan Bordàs i els treballs d’impressió, en els dos casos, es portaren a terme a la impremta Viader. Als bitllets hi figurà el nom de la ciutat laïcitzat, vigent durant la Guerra Civil Espanyola: Guíxols. També hi figuraven les signatures del president del Consell Municipal Cristòfol Sala, del conseller de finances Joan Darna i del dipositari Josep Bordas.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Moltes persones es refereixen erròniament d’aquesta manera a la platja de Sant Pol, dins del terme de Sant Feliu de Guíxols

El topònim de Sant Pol ja apareix esmentat a l’edat mitjana. Durant segles designà un territori dominat per terres de conreu i freqüentat esporàdicament per pescadors. Els guixolencs hi vivien d’esquenes perquè era de mal accés i massa lluny del nucli habitat. La percepció negativa de Sant Pol canvià radicalment a partir dels primers anys del segle XX, a mesura que es descobrien els beneficis del sol i del mar per a la salut i el lleure. Algunes famílies benestants guixolenques foren les primeres en construir-hi xalets d’estiueig arran d’aigua; després, l’indret s’anà dotant de serveis i instal·lacions d’oci i restauració per a tota mena de visitants. L’any 1920, l’industrial gironí Josep Ensesa Pujadas va obrir els Banys de Sant Pol, amb les seves icòniques casetes de fusta pintades amb ratlles de colors. El 1923, el seu fill Josep Ensesa Gubert, amb la col·laboració de l’arquitecte Rafael Masó, inicià un projecte de ciutat residencial de luxe en uns terrenys de propietat familiar al turó veí a la platja de Sant Pol, aquest cop dins del terme de Castell-Platja d’Aro. La urbanització, amb elegants xalets privats noucentistes integrats al paisatge mediterrani, fou batejada amb el nom de S’Agaró, una adaptació del topònim medieval de la riera de Segueró que desguassa a la platja i que limita els termes de Sant Feliu i Castell d’Aro. El somni dels Ensesa, a mig camí entre el negoci empresarial i el romanticisme, es va anar materialitzant. El 1932 s’inaugurà l’Hostal La Gavina, i el 1936 es va reformar el restaurant annex als banys, conegut com la Taverna del Mar.

Abans d’esclatar la Guerra Civil, Sant Pol i S’Agaró ja s’havien convertit en una zona de referència per a nombrosos guixolencs, però també per a molts gironins i barcelonins. S’hi accedia còmodament gràcies al servei regular d’autobusos, la proximitat de la línia del tren o per mitjà d’excursions marítimes. A més, els encants paisatgístics es complementaven amb una àmplia oferta d’activitats esportives, balls, concerts, festes... A partir de la dècada de 1950, S’Agaró assolí ressò internacional pel seu glamur i exclusivitat, tot atraient la visita de nombroses personalitats nacionals i estrangeres del món de l’espectacle, la política i la societat.  Poc a poc, el nom de Sant Pol anà quedant en segon terme davant la potència de la marca turística S’Agaró, que esdevingué alhora popular i universal. Per això, actualment la referència a S’Agaró sovint se segueix utilitzat impròpiament –de vegades per màrqueting i d’altres per desconeixement– per a englobar un territori que sobrepassa la urbanització dels Ensesa i arriba fins a la idíl·lica platja guixolenca de Sant Pol.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols