Com l’estrella polar, la plaça del Nord, assenyalava la direcció del creixement de Sant Feliu de Guíxols al segle XIX
La plaça va ser concebuda el 1882, quan l’hisendat guixolenc Bonaventura Mas va presentar un projecte d’urbanització en aquests terrenys, en el qual es contemplava la creació d’espais públics. De fet, aquesta plaça, com la urbanització, se situava al capdamunt del carrer de Sant Domènec que constituïa un dels principals eixos de creixement cap al nord de la ciutat, en paral·lel a la carretera de Girona. Però, la plaça pròpiament dita no es va començar a configurar urbanísticament fins l’any 1889, que es va realitzar el primer edifici al seu xamfrà amb el carrer Nou de Sant Antoni. Aquest habitatge, com la majoria de les cases d’aquesta zona, va ser per a persones de classe treballadora.
Segons el projecte, en la plaça hi havien de confluir sis carrers, a més del carrer de Sant Domènec: Alba, Sant Bonaventura, Adén, Sant Adolf i Nou de Sant Antoni. En el Pla de Reformes i Millores de 1897, redactat per l’arquitecte General Guitart, el creixement al nord de la ciutat estava condicionat per l’harmonització d’aquesta urbanització amb el nou planejament i per a una correcta previsió de cara a la construcció de l’Asil Surís. Guitart explicava a la memòria del seu pla “con este plan está más o menos armónicamente relacionado el de los terrenos cuya base es la denominada Plaza del Norte, con una serie de calles radiales, en las que el capricho parece estar por encima de los intereses que representa, dando lugar, a parte de la razonada prolongación de la calle de Santo Domingo a complicar la urbanización de aquellos terrenos”.
Així, doncs, sembla que a Guitart aquesta forma tan creativa de la plaça, no li semblava massa funcional. Lluny de fer-ne una valoració poètica, més aviat pronosticava un bon trencaclosques de complicada solució des d’un punt de vista urbanístic.
Text: M. Àngels Suquet Fontana / Imatge: General Guitart
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols
Sembla ser que aquesta denominació va néixer al segle XIX, tot i que encara la podem sentir dir a algunes persones. No hi ha evidències que en aquella època la taxa d’adulteri dels habitants del carrer hagués estat més elevada que la de la resta d’indrets del municipi, ni tampoc que fos el lloc preferit per a consumar-hi infidelitats amoroses... De fet, hi ha qui diu que el nom es referia a l’existència de diverses banyes d’animals encastades en un immoble, que haurien servit per lligar els cavalls. Una segona versió en situa l’origen en un esgrafiat a la paret d’una casa del començament del carrer en què es representava un cap de bou (o potser de vaca o vedell) per indicar-hi la presència d’una carnisseria. Sigui com sigui, la realitat no sempre va tan lluny com la imaginació.
Abans només podien tenir llibres les persones benestants o bé associacions com el Casino dels Nois, que entre tots els socis van anar comprant publicacions per fer una biblioteca comuna. Per tant, els propietaris dels llibres eren pràcticament col·leccionistes i els apreciaven tant que hi posaven el nom amb un exlibris per no perdre’n mai cap.
Per què estaven tan contents, si ara triguem molt menys? Doncs perquè abans que existís el tren els guixolencs havien d’anar a Girona en carros i tartanes. En aquell moment encara no existien els cotxes ni els camions, ni els autobusos. Llavors trigaven quatre o cinc hores en fer el trajecte, per això la inauguració del tren els va fer tanta il·lusió. L’Estació de tren de Sant Feliu de Guíxols ara és l’escola L’Estació i l’antiga via del tren ara és la Via Verda fins a Girona.
Sant Feliu és una ciutat plena de rieres, encara que actualment costen de veure perquè han estat soterrades gairebé del tot. Una de les més importants és la de Tueda, que travessa Sant Feliu de nord a sud, des de l’avinguda Saragossa fins a la seva desembocadura al port. El creixement demogràfic i urbanístic que va viure Sant Feliu a partir de les dècades de 1950 i 1960 va convertir aquest curs d’aigua pluvial en una barrera natural cada vegada més incòmode, que dificultava el desenvolupament i la interconnexió dels barris de la ciutat. Això es va fer especialment evident als sectors de Tueda de Dalt i Vilartagues, que fins aleshores havien estat solars i descampats. Ara, en canvi, s’hi aixecaven cases i blocs de pisos i s’hi havien format carrers... L’única manera de travessar-la d’un costat a l’altre era per algun dels petits ponts o passeres que s’havien habilitat en diversos vials, com el que hi havia, per exemple, al carrer Cabanyes. Amb l’augment de la població, la riera també va esdevenir un focus de possibles infeccions i malalties.
En Xerric és un escarabat molt elegant i amb unes banyes llarguíssimes. És de la família dels banyarriquers, coneguts també com a capricorns de les alzines. Viu amb la formiga Lia i l’escarabat Taca en una alzina surera, en un bosc a prop de Sant Feliu de Guíxols. Un dia uns homes es van endur el suro de la seva alzina. En Xerric i els seus amics els van seguir fins a una fàbrica i van descobrir per a què serveix el suro...
Aquesta frase és una de les més populars que hi ha sobre la nostra ciutat, tant per als ganxons com per a la gent de fora. Els antics grecs, que consideraven que el coneixement s’adquiria principalment per l’observació, van identificar el mussol -amb els seus ulls grans i rodons- com a símbol de la sapiència i el van assimilar a la deessa Atenea, una de les seves divinitats principals. Però, en català, la paraula mussol s’utilitza en sentit figurat per designar les persones poc parladores, ensopides i encantades. Per una altra banda, la gàbia d’or ens indica que la realitat -per més idíl·lica que sembli- ens pot tenir atrapats en un engany.
