Els fets ocorregueren l'última setmana del mes de juliol de l’any 1909, un període conegut a tot arreu com la Setmana Tràgica

La situació, que s'estenia per tot Catalunya, tenia les seves arrels en la impopular guerra del Marroc i en la mobilització de tropes que comportava. A casa nostra, la tensió es veia agreujada per una banda per la crisi de la indústria del suro que portà algunes empreses a acomiadar bona part de la plantilla i, per altra banda, per un augment dels preus dels aliments de primera necessitat. Tot plegat creava un clima de tensió social en el que cal emmarcar els fets de la Setmana Tràgica.

El mes de juliol es convocà una vaga general. El diumenge 25 aparegueren cartells als carrers de Sant Feliu que incitaven als obrers a sumar-se a la vaga prevista pel dilluns la qual, al principi, va tenir un caràcter pacífic. Pel dimarts 27 es convocà una manifestació obrera que començà a recórrer els carrers de Sant Feliu tranquil·lament fins que, en arribar a la fàbrica de suro de Charles Panzin, dit empresari va sortir armat amb una pistola i disparà diverses vegades (la guàrdia civil detindria posteriorment a Panzin pels fets). Una nombrosa manifestació marxà fins a l’ajuntament on les autoritats locals reberen una representació dels manifestants que protestaren per la guerra del Marroc i per l’agressió de Charles Panzin.

L’endemà dimecres 28, cap a les deu del matí, un gran nombre de gent es tornava a concentrar davant de l’ajuntament clamant per les seves reivindicacions, l’alcalde Irla intentà asserenar els ànims sense aconseguir-ho. La situació es descontrolava ràpidament, cap a la mateixa hora grups de vaguistes calaren foc a l’església de Sant Joan, situada a la placeta de Sant Joan. Començaren per trencar a cops de destral la porta de l’església, la ruixaren amb petroli que agafaren del magatzem d’en Jaume Vives i l’encengueren, alimentant el foc amb feixines i estelles agafades de les fleques properes. Les flames engoliren l’església i només alguns objectes de culte es pogueren salvar per l’acció d’en Josep Rodas, antic seminarista.

Un cop atacada l’església de Sant Joan els grups revoltats es dirigiren al col·legi Sant Josep dels germans de la Salle, també conegut com els Hermanos, que va ser objecte de saqueig (s’endugueren mobles i objectes diversos) abans de ser incendiat. Cal remarcar que cap religiós patí danys personals durant els aldarulls.

Dades extretes de l’article Notes per a un millor coneixement històric de la nostra “Setmana Tràgica”  d’Àngel Jiménez. 1982. Adaptació de Josep Auladell Payró /  Imatge: Autoria desconeguda

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

En aquell moment la ciutat estava ocupada militarment i l’indret s’utilitzava com a camp de futbol del Guíxols

El 1946 ja feia set anys que la Guerra Civil havia finalitzat però, com en altres localitats, a Sant Feliu encara s’hi mantenien acantonades tropes de l’exèrcit franquista amb l’objectiu d’assegurar l’ordre imposat pels vencedors. Mentrestant, enmig de la grisor de la postguerra, els guixolencs intentaven trobar una mica de distracció en activitats com el futbol. Segons explica Josep Melcior Muñoz al seu llibre El futbol a Sant Feliu de Guíxols, fou pels volts de 1945, en un moment de gran impuls organitzatiu i competitiu d’aquest esport a la ciutat, que es recuperaren com a camp de joc els terrenys de la carretera de Palamós propietat del Sr. Castelló. Aquest espai, que anteriorment ja havia funcionat com a camp de futbol i fins i tot com a magatzem de suro, es correspon actualment amb la plaça Miquel Murlà.

El mes d’abril de 1946 el Club de Futbol Guíxols accedia a la petició que els havia adreçat el coronel i cap del regiment número 10 de Córdova, acabat d’arribar a Sant Feliu, per poder utilitzar el seu terreny de joc per a exercicis d’instrucció de la tropa. Tal com estaven les coses en aquell moment al país i veient els galons de qui ho demanava, qui s’hi hauria pogut negar? L’entitat esportiva justificava el seu consentiment “como muestra de atención, consideración y hospitalidad que todos los ciudadanos de San Feliu acostumbran ofrecer a sus huéspedes y visitantes”.  Però també s’atrevia a fer un parell de consideracions. La primera, que es respectessin els horaris d’entrenament i competició de l’equip, de manera que l’exèrcit no ocupés el camp més tard de les sis de la tarda dels dies laborables ni durant tota la jornada en els dies festius. I, en segon lloc, que no s’introduïssin cavalls ni mules al recinte davant la inevitable “acumulación de heces sobre el mismo” que això provocaria, “con el consiguiente peligro de infección tetánica para nuestros jugadores”. Ho havien pogut comprovar uns dies abans, en què el regiment ja havia utilitzat el terreny de manera informal. I és que, en un camp plantat d’excrements, és molt fàcil que qualsevol partit de futbol acabi en joc brut.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Muntatge a partir de dues fotografies de Pere Rigau i Pere Carreras
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Els fets ocorregueren el mes d’octubre de 1882 i foren la conseqüència d’un violent temporal amb vents del sud que es declarà a la costa guixolenca 

En aquells dies dos vaixells estaven fondejats al racó de Llevant, port natural de la vila, a recés del promontori dels Guíxols. Eren el llagut Pepito del patró Josep Patxot, àlies Andaló, de la matrícula de Sant Feliu, i el bergantí francès J.L. del capità Pinto de la matrícula de Nantes, amb un carregament de carbó mineral. El divendres vint-i-set a les set del matí s’aixecà un violent temporal que comença a castigar la badia. Les dues embarcacions aguantaren bé el matí fins que cap a la una del migdia es trencà un dels cables que amarraven la proa del bergantí a un dels norais del salvament. Immediatament des de la platja s’envià un bot per evacuar la tripulació, però aquesta decidí quedar-se a bord per intentar salvar el vaixell, només un carrabiner que es trobava embarcat aprofità l’oferta. En el moment que el bot es dirigia cap a la platja es trencaren de cop totes les amarres del llagut Pepito que quedà a mercè de les envestides del mar que no va tardar a llençar-lo violentament contra la platja de Sant Feliu. El llagut quedà varat a la sorra en molt mal estat i en evident perill d’acabar destruït per les grans onades que escombraven la platja. Llavors es produí un d’aquells fets de solidaritat guixolenca que sovint trobem al llarg de la història. A l’instant, centenars de persones sense distinció d’edat, posició o sexe (la premsa de l’època assegurava haver vist senyores i senyoretes entre els voluntaris) es llençaren a remolcar, mitjançant cordes col·locades apressadament, el malmès llagut sorra amunt per apartar-lo del trencant de l’aigua, fet que s’aconseguí amb un veritable esforç, evitant la segura destrucció de l’embarcació. Mentre això passava a terra, el bergantí francès perdia totes les seves amarres i quedava com una joguina en mans de la tempesta. La tripulació demanà que tornés el bot per evacuar el vaixell, però era massa tard, i el bergantí anà a embarrancar pràcticament en el mateix indret on ho havia fet el Pepito. Ràpidament, des del vaixell es tira una corda que no arribava fins a la platja. Al final, amb evident risc, alguns voluntaris es llençaren a l’aigua per portar-la fins a terra ferma. Un cop assegurat el cable, tota la tripulació es despenja un a un fins a lloc segur, essent el capità l’últim de tots ells.

El llagut Pepito va patir desperfectes de consideració, per altra banda les pèrdues del bergantí i el seu carregament varen ser totals. Gràcies a la valenta i decidida actuació de la població de Sant Feliu no s’hagué de lamentar desgràcies personals.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Valentí Fargnoli

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

La mà d’obra esclava era habitual a les ciutats de l’Europa medieval i per això també la trobem en una vila portuària i de gran dinamisme comercial com Sant Feliu de Guíxols

Els captius provenien generalment del Magreb o del Mediterrani oriental i eren comprats i venuts com una mercaderia més per destinar-la a treball físic, domèstic o artesanal. La documentació de l’Arxiu Municipal ens permet conèixer el nom de diversos guixolencs del segle XIV que posseïen algun esclau, com Pere Mont-ras, el 1359, i Jaume de Fornells, el 1375. Un cas singular és el del captiu Nicola de Crufon, que l’historiador Pere Ortí va poder reconstruir amb detall. Crufon era originari de l’illa grega de Corfú i fou propietat de Guillema, vídua del cavaller Guillem de Camós, la qual el va vendre al mercader guixolenc Arnau de Campllonch. Aquest acabaria concedint-li la llibertat el 1361. Un cop sense amo, a Crufon les coses li anaren prou bé: continuà a Sant Feliu treballant de traginer, es casà amb una vídua i, fins i tot, entre els anys 1368 i 1378 prestà diners a les autoritats guixolenques.L’any 1393,Crufon, que encara feia de traginer,era propietari de la casa on residia, situada prop de la riera del Monestir.

No és freqüent conèixer tants aspectes de la biografia d’aquests guixolencs d’adopció forçosa i, menys encara, descobrir si van ser tan afortunades com la de Crufon. Desconeixem, per exemple, quina va ser la sort d’una esclava albanesa anomenada Maria que el 13 de juny de 1390 fou venuda per Nicolau Guardiola al mercader Guillem Vinyes, ciutadà de Girona resident a Sant Feliu. Segons consta a l’acta notarial de compravenda, la noia tenia entre 27 i 30 anys, estava sana i conservava tots els seus membres; això darrer de ben segur que era un actiu important per aconseguir tancar la transacció comercial a un bon preu. El 1396 encara  tenien esclau a Sant Feliu de Guíxols el barber Bernat Conill, en Ribot, en Pere Sans o l’Arnau de Campllonch (de qui ja hem parlat abans); d’altres com el sabater Torroella, en Caritat o en Jaume Provensal eren amos d’una esclava. De totes aquestes persones ni tan sols en sabem el nom ni d’on provenien i, menys encara, si van aconseguir sobreposar-se enmig d’aquella societat en la qual van ser obligats a viure.

Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Mai Ferrer Plana
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

La primera notícia que trobem referent a la pràctica d’aquest esport a la nostra ciutat ve d’una data tan llunyana com el 18 d’octubre de 1913

Aquell dia el setmanari Ciutat Nova informava els guixolencs de les obres que estava realitzant l’Ateneu Social en el seu camp d’esports. S’estava acabant el camp de futbol, als terrenys que avui coneixem com La Corxera, amb unes dimensions de 100 x 50 metres i, al mateix temps, s’enllestien al seu costat unes pistes de tenis i un velòdrom.

Però aquest no era l’únic lloc on jugar a tenis a la nostra ciutat en aquella època. El 25 de març de 1916, el setmanari El Programa anunciava als seus lectors els diversos actes que el Sport club Guixolense portaria a terme en els dies següents. El dia 26 estava previst fer una gran festa atlètica en el camp de tenis situat al carrer Campmany (al costat de la fàbrica Pecher) És a dir, podem afirmar que en aquells anys existien, com a mínim, dos espais destinats a practicar aquest esport. Un al carrer Campmany i l’altre al costat del camp de futbol de l’Ateneu a La Corxera. La curta vida del Sport Club Guixolense (el qual va suspendre les seves activitats l’any 1918) va acabar amb els camps del carrer Campmany.

Però, que són unes pistes de tenis sense competicions?... terra erma. Així, el 19 d’agost de 1916, als camps de l’Ateneu Social, i organitzat per la seva secció Ateneu Tennis Club, es portà a terme el primer torneig de Tenis de casa nostra. Hi participaren diversos jugadors locals i de Barcelona i el president del Club, el senyor Bender, va oferir una copa als guanyadors del campionat. Se celebrà un torneig individual d’homes, parelles, parelles mixtes i individuals senyores. Els anys següents i sempre durant el mes d’agost, se celebrà el Campionat Sant Feliu també conegut com a Copa Sant Feliu sota l’organització de l’Ateneu Tennis Club. El campionat del 1919 aplegà fins a 69 inscrits. Els torneigs eren rematats amb suculents àpats als Banys de Sant Elm.

Als anys trenta la pràctica del tennis a la nostra ciutat es desplaçà a s’Agaró. El 10 de setembre de 1933 se celebrava el primer concurs social de tenis del s’Agaró Country Club. Però això ja és una altra història.

 Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Josep Puig Batet

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

El vaixell portava per nom Comercio i era una goleta de 65 tones d’arqueig, construïda l’any 1860 a Soller (Mallorca)

La silueta del moll del port ocupant l’horitzó de la badia de Sant Feliu s’ha convertit en quelcom molt familiar per tots els guíxolencs

Avui dia sembla que el port de Sant Feliu sempre ha existit, fa tant de temps que està davant de la nostra platja que es fa difícil imaginar la badia sense ell! Però no sempre ha estat així, de fet, durant tot el segle XIX la ciutat només va disposar del port natural del racó de Llevant per donar servei als vaixells mercants que arribaven a la nostra ciutat. L’aparició dels vapors de càrrega que a finals d’aquell segle començaren a substituir els velers, i l’augment del tràfic comercial derivat de l’esplendor de la indústria del suro, portaren els guixolencs a perseguir el somni de la construcció d’un port comercial per la ciutat. Aquest desig no es veuria complert fins a l’any 1904 amb la col·locació de la primera pedra del port de Sant Feliu, per part del rei Alfons XIII. Semblaria que, amb la intervenció reial, la cosa estaria enllestida ràpidament, però no va ser així. Els treballs avançaren amb molta lentitud fins a l’any 1906 en què començaren a agafar un bon ritme. Tot i això les obres s’allargarien durant dotze anys més. Finalment, el 1918 (i potser una mica precipitadament) es donaren oficialment per acabades les feines de construcció. Tot i l’anunci de les autoritats, la realitat és que es continuarien executant diverses tasques per enllestir el port fins al 1920. Podríem dir que aquí s’acabarien les obres? Sí i no, ja que molts historiadors consideren que el port restà inacabat com a infraestructura de comunicacions fins a la construcció de la connexió viaria amb l’estació del tren de Sant Feliu a Girona, fet que no arribaria fins al 1924, vint anys després de la col·locació de la primera pedra reial, és a dir, dues dècades d’anar fent!

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Jesus Mauri

Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Una de les primeres referències de la utilització de castells de focs apareix a la premsa local l'any 1885. Anteriorment, l'encarregat de tancar la nostra Festa Major era la cucanya

Segons el setmanari El Eco Guixolense d'1 d'agost de 1879, la primera instal·lació d'una cucanya per a la Festa Major data de l'any 1832. Es tractava (i no ha canviat pràcticament gens amb el pas dels anys) d'una fusta arrodonida d'alguns metres de llargària que, en aquells temps, podia ser molt bé un vell pal d'alguna embarcació desballestada. La cucanya es fixava per mitjà d'unes cadenes a un escull formant angle amb el nivell de les aigües i, en el seu extrem, se situava una bandera.
L'últim dia de la festa a les quatre de la tarda la població sencera, vilatans i forasters, es traslladava en massa a l'indret conegut com la Pedrera, prop els actuals Banys de Sant Elm. Els espectadors es distribuïen per les roques i la petita platja propera i una munió de petites embarcacions es disposaven al voltant dels esculls triats, tot esperant els actors de l'espectacle. Aquests, un grapat de nois prims i cremats pel sol esperaven el moment per iniciar la travessia del pal que, ben engreixat, resultava força difícil de superar. A dos quarts de cinc de la tarda la música d'una banda assenyalava l'inici de la competició. Un a un els nois intentaven agafar la bandera de l'extrem. La relliscada inevitable de més d'un dels concursants implicava la seva caiguda a l'aigua, a voltes amb moviments grotescos, fet que provocava les rialles del públic i les burles dels companys d'aventura. Alguns, més lleugers, més hàbils o simplement amb més sort aconseguien arrencar la bandera i celebrar el seu triomf enmig dels aplaudiments i la música de la banda que no deixava d'amenitzar tot l'espectacle.
Una capbussada, el més elegant possible, i el guanyador recollia el premi que l'acreditava com un dels pocs que havien vençut a la cucanya. Les alternatives entre les caigudes i els triomfs provocaven successives onades de burles, aplaudiments i xiulades, tot de tal magnitud que la música de la banda acabava perduda al mig del soroll conformant tot plegat un quadre d'animació i festa tant estrany com característic.

Text: Josep Auladell Payró / Imatge: Amadeu Mauri
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Les desavinences entre tres germanes de bona família va desembocar en una mort violenta i en un judici de conseqüències inesperades que van commocionar la societat guixolenca de postguerra

Aquell 1 de gener, cap a les 9 del vespre, Josefina Pascual Pascual, de 56 anys, fou atacada sobtadament per l’esquena i apunyalada al coll en entrar al domicili del carrer Sant Llorenç. Les seves germanes, Teresa i Jacinta, de 55 i 49 anys, eren dins la casa i avisaren el metge perquè en certifiqués la defunció per causes naturals. Hi ha qui diu que li col·locaren un collaret al damunt amb la intenció d’amagar la ferida. Les dues dones van ser ràpidament acusades d’assassinat i empresonades. Amb els estralls de la Guerra Civil encara recents, la notícia generà un gran rebombori. Les detingudes pertanyien a una família acomodada de Sant Feliu, devota i conservadora, i eren filles del controvertit mestre d’obres Pere Pascual Baguer i cosines germanes del periodista i escriptor Agustí Calvet Gaziel.

Les investigacions van posar de manifest la difícil convivència a la llar de les Pascuales, totes tres solteres i de caràcter molt diferent. Jacinta, la més religiosa i emocionalment feble, era presidenta d’Acció Catòlica. Teresa, en canvi, era enèrgica i es guanyava la vida com a professora d’idiomes. Josefina, la rebel, havia tornat de Barcelona en esclatar la guerra, buscant la seguretat de la llar familiar tot i l’oposició de les germanes, que criticaven el seu caràcter independent. Un quart personatge contribuí a tensar les hostilitats cap a la Josefina: un jove alumne de la Teresa natural de Palamós anomenat Josep Roselló, que poc a poc s’havia guanyat la confiança tant de la seva professora com de la Jacinta. Fins al punt que, durant la guerra, Roselló s’amagà a la casa en ser cridat a files de l’exèrcit republicà. Després, les seves visites a les dues dones havien estat cada vegada més freqüents. Alguns insinuaven que la relació amb la Jacinta anava més enllà de l’amistat, malgrat la significativa diferència d’edat que els separava...

El judici pel cas Pascual s’inicià a Girona el 1943 enmig d’una gran expectació. El fiscal demanà la pena de mort per la Teresa i la Jacinta Pascual, i 14 anys i 8 mesos de presó per a Josep Roselló com a còmplice. Tothom donava per fet el veredicte de culpabilitat. Però en un gir de guió, una de les defenses aconseguí plantejar un dubte raonable al tribunal en no poder-se determinar qui hauria estat l’autor material del crim. No oblidem tampoc que els aires del nou règim bufarien a favor dels acusats, tant per l’exemplaritat cristiana d’elles com per la determinació d’ell de no haver volgut combatre contra l’exèrcit franquista. La sentència absolgué els acusats de tots els càrrecs i els posà immediatament en llibertat. L’escàndol fou enorme i la indignació dels guixolencs majúscula. La Jacinta i la Teresa Pascual retornaren a Sant Feliu, però incapaces d’afrontar el rebuig dels seus conciutadans es mudaren a Barcelona, on van morir als anys setanta.

D’aquesta història se’n va fer ressò la premsa gironina de l’època i molts guixolencs la recordaven encara dècades després. El periodista Pau Lanao va recollir-la en un article per a la revista Presència el 3 de febrer de 1985.

Text i imatge: Marc Auladell Agulló
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

Adjunts:

Per saber-ne més: Article de Pau Lanao a Presència

Construïda a la primera meitat del segle XIX la torre ha sobreviscut a guerres i calamitats que han acabat amb els edificis propers

La primera notícia que tenim sobre la torre del rellotge la trobem a les Memorias históricas de Maria Josep Sala, notari i secretari del municipi, que va arribar a ser alcalde constitucional. Aquest notari fou l’autor d’un recull de notícies ocorregudes durant el segle XIX. Segons Sala, el mes de juliol de 1847 es construí a la casa del comú la torre del rellotge. En la sessió municipal del 22 de juny de 1847 s’acordà donar més alçada a la torre del que estava previst en els primers plànols, perquè així el so de les campanes fos més perceptible pel veïnat. També s’acordà traslladar l’antic rellotge existent a l’església parroquial a la nova torre. Al principi les hores del rellotge eren pintades directament sobre la paret de la torre. El rellotge continuaria amb aquest format fins a l’any 1863. Aquell any, i veient que les xifres pintades a la paret estaven tan esborrades que no es podien fer servir i repintar-les no era una solució viable a llarg termini, es construí a Barcelona una esfera de marbre de 7 pams de diàmetre pel rellotge on anaven inscrites les xifres.

Les festes de Carnaval a Sant Feliu de Guíxols segueixen una tradició que ve de lluny. De fet, podem trobar referències en documents del segle XV de certs balls de màscares, però no serà fins a finals del segle XIX que el carnaval agafarà la seva configuració més moderna

Així, el rei de la festa era en Carnestoltes que, benèvol, presidia tots els actes del Carnaval i cada any, l’últim dia de la festa, moria a conseqüència d’un empatx d’ous i botifarra. Per aquest motiu, durant el carnaval de 1878 regnà lo Marques de la Xeringa i el 1879 ho feu son fill Sa Jeperuda Magestat lo Marques de l’Albergínia, Duc de la Lleganya, etc. etc. Que també morí i fou enterrat al darrer dia de les festes, dimecres de cendra.

Un personatge que no podia faltar a cap carnaval guixolenc era l’alcalde carnavalesc, o alcalde de broma, encarregat de publicar la Fiflama, paraula que no podreu trobar a cap diccionari i que potser inventaren els nostres besavis i que, sens dubte, equival a edicte o ban. Aquest personatge a més de publicar i llegir l’esmentada Fiflama era l’encarregat de rebre en Carnestoltes, acompanyar-lo en el seu deambular per la població durant les festes i atendre’l en el transcurs del seu curt regnat. L’alcalde carnavalesc de l’any 1879 es deia D. Nazari Prollongat i Estripapops.

Els carnavals guixolencs antics comprenien els balls precarnavalescs i les festes pròpies del Carnaval. Així, per exemple, els balls precarnavalescs de 1879 foren quatre i en tingué cura de l’organització una entitat humorística juvenil: Lo Gibrell. Per entrar a la sala de ball la disfressa era obligatòria. L’arribada d’en Carnestoltes era per la carretera de Girona, principal via d’entrada a la nostra ciutat. L’esperava una original i luxosa cavalcada amb l’alcalde carnavalesc al davant que llegia la Fiflama i li retia homenatge. Tot seguit s’organitzava la comitiva: nombroses comparses humorístiques, grups de cavallers, comissions de les diverses societats carnavalesques amb llurs penons, autoritats carnavalesques, etc. Al darrere la carrossa que duia Sa magestat Carnavalesca i el seu seguici. Arribats al palau on s’havia d’hostatjar (que normalment era un dels casinos de la vila) en Carnestoltes pujava a un tron que li tenien preparat i llegia amb solemnitat el Document Carnavalesc, moment que sempre era un dels més esperats de la festa. Des d’aleshores tothom podia visitar-lo, començava el seu regnat meravellós, però breu.

Text extret de El Carnaval Guixolenc del 1879 de Lluís Esteva Cruañas.1985 Adaptació de Josep Auladell Payró / Imatge: Manetes

Per saber-ne més: carnaval 1879

A la primera meitat del segle XX els rescats marítims depenien en bona part de l’empenta i el valor de la mateixa gent de mar