Sant Feliu va tenir uns particulars “homes de negre” durant gairebé mil anys?
Aquest era el color de l’hàbit que portaven els monjos benedictins del monestir de Sant Feliu
La crisi econòmica de començaments del segle XXI va incorporar al nostre vocabulari conceptes fins aleshores reservats als economistes: actius financers, subprimes, bons escombraria... També ens vam acostumar a sentir parlar dels “homes de negre” per referir-se col·loquialment als tècnics de l’Eurozona que controlaven les finances dels Estats membres rescatats amb fons europeus. Fins a l’arribada d’aquests sinistres personatges, els “homes de negre” havien estat vinculats únicament al cinema de Hollywood; concretament, a la saga de pel·lícules Men in Black, en què uns agents secrets vestits amb americana fosca i ulleres de sol ajuden a ocultar una hipotètica presència alienígena al planeta Terra...
El cas és que, molt abans dels uns i dels altres, Sant Feliu ja va tenir els seus propis “homes de negre”. Es tracta dels monjos que van habitar el monestir des de la seva fundació, pels volts del segle X, fins a la desaparició de la comunitat, l’any 1835. Aquests religiosos ganxons seguien la regla de Sant Benet i per això eren coneguts com a monjos benets o benedictins. La imatge popular associa la figura del monjo amb un personatge enfundat en un hàbit marró. Certament, aquest era el color de la vestimenta dels monjos franciscans, però d’ordes monàstics n’hi havia diversos, i els monjos que seguien unes regles portaven un hàbit diferent dels que en professaven unes altres. Una mica com els jugadors de futbol, que es distingeixen per la samarreta de l’equip on juguen. L’uniforme d’un monjo benedictí es composava de túnica, escapulari i caputxa, amb un cordill cenyit a la cintura. Tot, de color negre.
Al llarg d’un miler d’anys, els benedictins, amb el seu característic hàbit de color fosc, van exercir un enorme poder espiritual i material damunt dels guixolencs: tenien cura de les seves ànimes i pensament, alhora que administraven un patrimoni immoble considerable i recaptaven nombroses rendes econòmiques. Al monestir, hi portaven una vida pautada i contemplativa, molt allunyada de la dels seus veïns. Per tot plegat, els “homes de negre” ganxons despertaven nombroses suspicàcies i, fins i tot, sovint podia semblar que eren d’un altre planeta. Si fa no fa, com els “homes de negre” de la nostra època.
Text: Marc Auladell Agulló / Imatge: Salvador Estibalca
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols